Diada de Sant Jordi 2017

Diu la llegenda que Sant Jordi ...
http://web.gencat.cat/ca/web/sant-jordi/llegenda-i-tradicio/sant-jordi-i-el-drac/

I quina millor manera de cel·lebrar Sant Jordi que llegint, és un poema d'Eulàlia Ferran i Mora.Va néixer a Aretxabaleta (Gipuzkoa) i gran part de la seva poesia està amarada d'aquells records i vivències que va tenir a Durango (Biscaia). Va escriure en català i euskera.

És una recomenació d'Anbotoko Dama. Esperem us agradi.

AL MEU POBLE                                                                              

Avui estic contenta;                                                                             

en somnis he vist la meva terra

i, ja desperta, tanco ells ulls

i veig verdor de muntanya:

són les parets del meu poble

que avui no em semblen tan lluny.

He sentit com les campanes

tocaven a festa major;

era un somni, però el seu toc

repica dins el meu cor

amb música d’esperança.

He trobat tots els amics,

aquells que vaig deixar;

hem tornat a la infantesa

jugant a qui corre més,

trepitjant les velles pedres,

velles com eren abans.

En despertar del meu somni

ja no he sentit cap tristor;

aquells anys no tornaran

ni tornarà la infantesa,

no jugaré pels carrers

però sí,

tornaré a la meva terra.

Les muntanyes del meu somni

són allà i elles m’esperen,

I trepitjaré les pedres

sense córrer, a poc a poc.

Campanes, repiqueu fort,

que aviat us vindré a veure!.

                                                               

                                           NEURE HERRIARI                                                  

Gaur pozik nago;

ametsetan ikusi baitut neure Herria

eta, itzartu ondoan, begiak berriz itxita,

mendiko berdetasun hura han dakusat:

ene Herriko ormak dira,

gaur, irudiz, hain urrunak.

Entzun ditut kanpaiak

Jai Nagusira deitzen

ametsa zen bai, baina haien dilinda

ene bihotzaren barruan da errepikatzen

itxadopen musikaz.

Adiskide guzti haik aurkitu ditut,

han utzi nituenak;

haurtzarora itzuli gara,

ea zein arinagoka jolastuz,

harri zaharrak zapalduz,

lehen bezain zahar zirenak.

Neure ametsetatik itzartzean

ez nuen jada tristurarik;

urte haik ez dira, ez, etorriko,

ez eta haurtzaroa bera ere,

eta ez dut berriz kaleetan zahar jolastuko,

baina hori bai,

neure Herrira itzuliko naiz.

               

Nire ametsezko mendiak

hantxe dira, ene zain,

eta harriak zapalduko ditut,

arinka ibili gabe, geldi-geldi orain.

Kanpaiok, errepika ezazue, gogorki  jo,

laster baitzaituztet nik ikusiko!.