En aquesta secció us explicarem històries vitals de dones que van trencar
motllos. Que van destacar pel seu activisme social, el seu vessant feminista i
la seva lluita contra l’adversitat. Totes elles han hagut de lluitar, d’una
banda contra els esdeveniments polítics i d’altra contra els patrons socials
que les relegaven a ser dones de casa, lluny dels afers públics i culturals.
Són dones úniques i gràcies a la
seva actitud així com el fet de ser capaces de fugir dels estereotips i de viure
de manera diferent, ens han obert un camí i avui en dia són un exemple per a
les noves generacions.
Començarem per una dona catalana:
Caterina Albert i Paradís va
nèixer l’11 de setembre de 1869 a l’Escala. Amb 29 anys va guanyar dos premis
com escriptora. Un amb el poema Lo llibre
nou i un altre amb el monòleg teatral La
infanticida. A l’alegria per aquest fet li va seguir una gran desil·lusió
ja que li van censurar-ne perquè a finals del segle XIX la temática i el
llenguatge no eran propis i menys de la mà d’una dona.
Davant d’aquest fet va fer un pensament
va decidir amagar-se i es va fer passar per home per poder donar veu a les
dones i mai més tornaria a utilitzar el seu nom real en el món literari i tot
allò que va publicar ho va fer amb el pseudònim de Víctor Català.
Va morir a l’edat de 97 anys, el
27 de gener de 1966, acompanyada de la seva ploma i tinter. Per commemorar els 50 anys de la seva mort a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça hi ha una exposició del 9 al 22 de setembre.
Ara toca el torn a una dona
basca:
Dolores Ibárruri Gómez, coneguda
com a la Pasionaria. Va nèixer a
Gallarta, el 9 de desembre de 1895. Va destacar en el món de la política i
també per la lluita de la igualtat dels drets de la dona i tot plegat li va
portar a presidir el Partit Comunista d’Espanya a l’any 1960.
En acabar la guerra civil
espanyola va exiliar-se a la URSS i no va tornar fins la mort de Franco. A la
transició va participar a les primeres eleccions democràtiques i va ser
escollida com diputada per Asturies va
ser més simbòlic que real aquest càrrec.
Té unes dites de seus parlaments que són cèlebres: «Más vale morir de pie que vivir de rodillas» (frase
original d’Emiliano Zapata) i utilitzada sovint per ella i unes altres: «No
pasarán» (abans ho va
dir Petain) i «A veces hay que darle vuelta a la hoja y comenzar de nuevo
aunque cueste o duela» .
Va morir a Madrid a l’any 1989 i
des del 2005 va ser nomenada pel PSC com a Presidenta de honor a pertetuïtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada