Tertúlies en català

Divendres 7 d'octubre, un grup nombròs de dones de diferents contrades: Perú, Rússia, el Marroc, Colòmbia, Saragossa, País Basc i ... ens vam reunir a la Biblioteca de Calella, totes amb un interès comú pel poble català, la seva cultura i sobretot per la seva llengua. Era el primer divendres de molts que hi serem, on hi parlarem, aprendrem i gaudirem del fet de llegir un llibre en veu alta, en aquesta ocasió:

L'escriptora, Maria Barbal, fins i tot un dia vindrà i tindrem l'oportunitat de xerrar amb ella sobre aquest llibre i altres qüestions.

Vull animar-vos a participar en aquesta activitat que l'organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística de Calella juntament amb la Biblioteca de Calella.

I a més a més, si parles català habitualment i disposes d'una estona per conversar amb una persona que el vol practicar fes-te voluntari/a i parcipa-hi.

Voluntariat per la llengua

Dones amb empenta

MARI PEPA COLOMER I LUQUE

La primera aviadora catalana, nascuda a Barcelona, el 31 de març de 1913. Des de jove, amb tan sols 17 anys, va quedar gratament impressionada amb una experiència que va tenir a l'aeròdrom de Canudes, al Prat de Llobregat. El fet de pujar a un avió i experimentar que se sent i veure la ciutat des del cel, va fer que volgués ser pilot.

Sense que la mare sabés res, va començar a estudiar per obtenir el títol de vol i el carnet oficial d'aviadora i ho va aconseguir el 28 de gener de 1931. Tota una proesa per una dona en aquella època.

Durant la Guerra Civil Espanyola, les dones no podien formar part de l'exèrcit però feien falta, així que va ser convocada i nomenada oficial, sense graduació militar, pel bàndol republicà.

En acabar la guerra, va decidir exiliar-se a França, pel fet de la dictadura i a més a més doncs havia estat combatent del costat dels republicans.

Va ser una dona independent i viatgera i va morir el 24 de maig de 2004, amb 91 anys i les cendres van a Catalunya després de 64 anys d'exili, complint els seus desitjos.

El bullyng

Ahir vaig assistir a la Biblioteca de Calella a la presentació del llibre "La Ràbia" de Lolita Bosch (Barcelona, 1970) premi Roc Boronat 2016.

L'escriptora a més fa periodisme, investigació i és una activista per la pau.

Mitjançant aquest llibre, fa públic el bullyng que va patir dels 14 al 17 anys, va ser una víctima més com tants altres adolescents. A més a més, a volgut parlar-hi i compartir-hi el dolor i la ràbia que les víctimes d'aquests abusos han de suportar en aquesta societat, molt sovint en silenci i sense suport de ningú.

Va ser una xerrada molt interessant, on vam poder saber de molts casos reals i actuals amb situacions molt greus i que ni les escoles, ni les institucions ofereixen mecanismes de protecció davant d'aquestes agressions.

Avui en dia, el bullyng no és un delicte, és més fàcil denunciar maltractament animal que no aquest fet.

La novel·la, com ja us he dit, és autobiogràfica i també és una investigació, en la qual els adolescents expliquen els seus casos a l'autora.

Us recomeno aquest llibre que no us deixarà indeferents i si teniu l'oportunitat d'anar a una xerrada seva, no dubteu.

Dona i Menopausa 2016

Durant els mesos d'octubre i novembre, l'associació "Ella y el abanico" organitza els Fòrums Dona i Menopausa 2016 a les capitals de les quatre circumscripcions catalanes.

Aquesta és l'única trobada a tot l'estat espanyol de dones en l'etapa de la menopausa que comparteixen les seves inquietuds i necessitats amb especialistes del camp de la salut, l'activitat física, l'estètica, la moda, la sexualitat, l'alimentació ...

Els objectius del fòrum són, entre d'altres, reivindicar la menopausa com un procés natural del cos; ampliar la informació de l'andropausa i sensibilitzar els mitjans de comunicació per oferir una informació que no contribueixi a estigmatitzar aquesta etapa de la vida.

Els Fòrums 2016 es duran a terme a:

Tarragona: 22 d’octubre al CaixaForum (Carrer Cistòfor Colom, 2)

Lleida: 29 d’octubre al CaixaForum (Avinguda de Blondel, 3)

Girona: 5 de novembre al CaixaForum (Carrer dels Ciutadans, 19)

Barcelona: 11 i 12 de novembre al CaixaForum (Avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8)

Els actes de clausura dels diversos congressos comptaran amb la participació de representants de l’Institut Català de les Dones i altres autoritats i personalitats.

L’entrada és gratuïta però cal inscripció prèvia.

Envia'ns la teva fotografia

Anderris ens ha enviat aquesta fotografia que és la rèplica a la feta l'any 1932 pel fotògraf Charles Clyde Ebbets.

Gràcies i fins la propera!.

Dones amb empenta

VIVIAN MAIER

Nascuda a Nova York l’1 de febrer de 1926, d’origen austro-hongarès i francès. La seva infantessa la va passar a França fins a l’any 1951 que torna als Estats Units, concretament a Chicago.

Durant el seu temps lliure va dedicar-se a fer fotografies amb la seva càmera Rolleiflex de mig format i va captar  escenes de la vida de l’Amèrica Urbana de la segona meitat del segle XX, també es va fer nombrosos autoretrats.

Va viatjar a Cuba, Canadà i Califòrnia finançat gràcies a una herència de la seva tieta àvia. Durant aquest temps va fer fotografies de paisatges i retrats.

En tornar, al voltant dels anys 50, va començar a treballar de mainadera i moltes de les de les seves fotografies, les va fer mentre cuidava de la canalla i també moltes de les  passejades pels carrers de Chicago i Nova York.

Tot el conjunt de la seva obra fotogràfica ascendeix a uns 120.000 negatius i va ser descoberta gràcies a l’historiador John Maloof, qui va adquirir el seu arxiu el 2007 en una subhasta del barri de Chicago i al crític d’art Alan Secula.

Vivian Maier va morir sense el reconeixement que sens dubte mereixia pel seu treball.

Us animo a que us dediqueu una estona a descobrir les seves fotografies, us emocionarà la sensibilitat, la cruesa i l’art en que estan fetes. Si teniu oportunitat de veure’n alguna exposició, no dubteu en anar-hi.

Us deixo aquest enllaç molt interessant sobre Vivian Maier:

https://youtu.be/2o2nBhQ67Zc

Dones amb empenta

En aquesta secció us explicarem històries vitals de dones que van trencar motllos. Que van destacar pel seu activisme social, el seu vessant feminista i la seva lluita contra l’adversitat. Totes elles han hagut de lluitar, d’una banda contra els esdeveniments polítics i d’altra contra els patrons socials que les relegaven a ser dones de casa, lluny dels afers públics i culturals.

Són dones úniques i gràcies a la seva actitud així com el fet de ser capaces de fugir dels estereotips i de viure de manera diferent, ens han obert un camí i avui en dia són un exemple per a les noves generacions.

Començarem per una dona catalana:

Caterina Albert i Paradís va nèixer l’11 de setembre de 1869 a l’Escala. Amb 29 anys va guanyar dos premis com escriptora. Un amb el poema Lo llibre nou  i un altre  amb el monòleg teatral  La infanticida. A l’alegria per aquest fet li va seguir una gran desil·lusió ja que li van censurar-ne perquè a finals del segle XIX la temática i el llenguatge no eran propis i menys de la mà d’una dona.

Davant d’aquest fet va fer un pensament va decidir amagar-se i es va fer passar per home per poder donar veu a les dones i mai més tornaria a utilitzar el seu nom real en el món literari i tot allò que va publicar ho va fer amb el pseudònim de Víctor Català.

Va morir a l’edat de 97 anys, el 27 de gener de 1966, acompanyada de la seva ploma i tinter. Per commemorar els 50 anys de la seva mort a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça hi ha una exposició del 9 al 22 de setembre.

Ara toca el torn a una dona basca:

Dolores Ibárruri Gómez, coneguda com a la Pasionaria. Va nèixer a Gallarta, el 9 de desembre de 1895. Va destacar en el món de la política i també per la lluita de la igualtat dels drets de la dona i tot plegat li va portar a presidir el Partit Comunista d’Espanya a l’any 1960.

En acabar la guerra civil espanyola va exiliar-se a la URSS i no va tornar fins la mort de Franco. A la transició va participar a les primeres eleccions democràtiques i va ser escollida com  diputada per Asturies va ser més simbòlic que real aquest càrrec.

Té unes dites de seus parlaments que són cèlebres:  «Más vale morir de pie que vivir de rodillas» (frase original d’Emiliano Zapata) i utilitzada sovint per ella i unes altres: «No pasarán» (abans ho va dir Petain) i «A veces hay que darle vuelta a la hoja y comenzar de nuevo aunque cueste o duela» .

Va morir a Madrid a l’any 1989 i des del 2005 va ser nomenada pel PSC com a Presidenta de honor a pertetuïtat.